Viure amb una MII va molt més enllà de conviure amb una malaltia crònica. Les persones que reben aquest diagnòstic han d’afrontar, sovint de manera imprevisible, símptomes que poden interferir en diferents àmbits de la seva vida quotidiana i condicionar les seves relacions, els estudis, la trajectòria laboral, la vida familiar, la participació social i el benestar emocional.

Aquesta realitat fa evident que l’abordatge de les MII no pot limitar-se únicament a l’atenció mèdica, sinó que requereix una mirada integral que tingui en compte la persona, el seu entorn i les circumstàncies socials en què viu. Perquè, quan parlem de salut, no només parlem d’una qüestió biològica o física, sinó també d’una qüestió social, emocional i espiritual.

En aquest context, el treball social es posiciona com una professió amb les eines, els recursos i els coneixements necessaris per a l’acompanyament de les persones amb MII, les seves famílies i els seus entorns comunitaris.

Els i les treballadores socials especialitzades en salut estem preparades per analitzar, comprendre i acompanyar les necessitats psicosocials que es deriven dels processos de salut. Aquestes necessitats poden estar relacionades amb la reorganització familiar davant d’un diagnòstic, les dificultats d’adaptació a l’entorn laboral o l’impacte emocional i social de la malaltia. També treballem en la configuració d’estratègies i la coordinació de recursos per reduir les afectacions en la vida quotidiana i afavorir el benestar de les persones, entre altres aspectes.

A més a més, els i les professionals del treball social ampliem la mirada a l’hora de treballar en processos de salut relacionats amb les malalties cròniques, tenint en compte no només els factors individuals i familiars, sinó també els comunitaris i estructurals.

És per això que el procés terapèutic social no només se centra en les habilitats, mancances i recursos personals, sinó que posa una atenció especial en els factors sistèmics i estructurals, que també condicionen la manera com es conviu amb una malaltia crònica com les MII.

En aquest sentit, la perspectiva interseccional és un element clau que ens permet fer aquesta anàlisi tenint en compte tot un espectre de factors que influeixen en l’impacte biopsicosocial d’una malaltia. Entre aquests factors hi ha la classe social, l’origen i la situació administrativa, l’orientació sexual i l’expressió de gènere, l’edat, les comorbiditats, el lloc de residència, l’accés a recursos i les xarxes de suport, entre d’altres.

D’altra banda, el treball social és una professió que combina la intervenció directa amb la incidència política. Tant des de la perspectiva estructural en què es basa l’acompanyament social com des de la participació en el disseny, l’execució i l’avaluació de polítiques públiques i iniciatives del tercer sector i autogestionades, els i les treballadores socials actuem com a agents socials. El nostre objectiu és garantir l’exercici dels drets i lluitar per la conquesta de nous drets en aquells casos en què una necessitat social no està coberta.

Tot això es plasma en tasques concretes que els i les treballadores socials fem dia a dia en l’acompanyament dels processos de salut i, específicament, de les persones que conviuen amb una MII.

Ja sigui mitjançant un assessorament puntual, una primera entrevista o un procés terapèutic social de llarga durada, els i les treballadores socials posem a disposició els nostres coneixements i recursos per contribuir al benestar de les persones que acompanyem. Ho fem construint plegades un pla de treball per aconseguir-ho.

Des del treball social analitzem i establim un diagnòstic social a partir de l’escolta activa i l’anàlisi social de les narratives. També implementem tècniques terapèutiques per afavorir processos d’empoderament i d’enfortiment de les habilitats i els recursos personals i familiars.

A més, coordinem accions amb altres serveis públics, privats i del tercer sector per donar resposta a necessitats socioeconòmiques, psicològiques, emocionals i de cura, entre d’altres. També acompanyem en els processos de tramitació de prestacions i sol·licituds d’ajuts.

En definitiva, acompanyar una persona amb MII no és només ajudar-la a afrontar una malaltia, sinó també contribuir a millorar la seva qualitat de vida, afavorir la seva autonomia i garantir l’exercici dels seus drets.

Rocío Sueiro
Treballadora social d’ACCU Catalunya