Quan convivim amb una malaltia crònica com la Malaltia Inflamatòria Intestinal (EII) és fàcil centrar tota la nostra atenció en allò físic: els símptomes, les visites mèdiques, les anàlisis, les proves mèdiques o els tractaments. I això és lògic. El cos es converteix en un territori exigent i de vegades imprevisible. No obstant això, hi ha una part essencial del procés que sol quedar inconscientment en segon pla i és la cura de la nostra ment i les nostres emocions.

Ningú ens havia dit clarament que algun dia podríem emmalaltir, però l’ésser humà malalta, vulguem o no, i quan ens diagnostiquen una malaltia crònica no només ens farà mal el cos sinó que també impactarà profundament en com pensem, sentim i ens relacionem amb l’entorn. Probablement la nostra mirada del món canviarà amb l´arribada a la nostra vida de la malaltia. Per això entrenar la nostra salut mental no és un “extra” sinó una part fonamental del camí cap a la qualitat de vida, tot i estar malalt. I encara que no puguem eliminar la cronicitat de la malaltia, sí que podem entrenar la nostra ment i el nostre cor per conviure-hi des d’un lloc més serè i compassiu.

La malaltia no et defineix

Un dels primers paranys mentals en què solem caure és confondre’ns amb el diagnòstic. Frases com “jo sóc malalt de Crohn” o “jo sóc la malaltia” poden instal·lar-se en nosaltres sense adonar-nos tenyint la nostra identitat. Però tu no ets la teva malaltia. Ets una persona completa, valuosa, amb moltes més dimensions que la teva condició mèdica. L’EII et pot acompanyar en el teu camí, però no és el que et defineix. Separar-te mentalment de la malaltia no és negar-la, sinó aprendre a conviure-hi sense que ho envaeixi tot.

Les emocions també necessiten atenció

La MII, com qualsevol malaltia crònica, remou emocions intenses: por, ràbia, tristesa, frustració, impotència i sobretot la no acceptació de la malaltia. De vegades aquestes emocions difícils s’acumulen, ens desborden o ens desgasten inconscientment. En comptes d’evitar-les o jutjar-les, podem aprendre a reconèixer-les amb amabilitat. Fer-nos conscients que totes les emocions tenen un missatge valuós per donar-nos, i atendre-les i sostenir-les és una forma d’autocura. I sí, no és fàcil, però amb la pràctica s’aprèn com qualsevol altra habilitat psicològica.

Per exemple, una eina útil que podem utilitzar és “la pausa conscient” que consisteix a parar uns minuts al dia i preguntar-nos amb honestedat com ets realment, què sents en aquest moment, on ho notes al cos o què necessites. Anomenar allò que ens passa atenuarà la intensitat de l’emoció en aquell moment i serà un primer pas cap a la calma.

Gestos amables que sumen

Quan el cos està més vulnerable la nostra ment necessita encara més cura. No sempre podrem fer grans coses sobre això, però sí que podem fer petits gestos conscients d’autocura: una pausa per respirar profundament, escriure uns pensaments, posar límits al que ens esgota o donar-nos permís per descansar sense sentir-nos culpables. Aquests petits gestos, repetits amb intenció, transformen la manera com ens sostenim davant de la vida.

Viure un dia cada cop

També cal que recordem que una ment que pateix tendeix a saltar al passat o al futur. Comencem a preguntar-nos coses com: “I si això no millora?”, “Per què em va passar a mi?”, “Què passarà d’aquí a cinc anys?”. Aquestes preguntes són humanes, però no ens ajuden perquè ens desgasten mentalment i emocionalment.

Una alternativa més sana és portar l’atenció al present, avui: “Què necessites avui?”, “Què pots fer ara, encara que sigui petit?”. La pràctica de Mindfulness (atenció plena) pot ajudar-te a habitar el moment amb més serenitat, deixant anar tots aquests pensaments improductius.

Conclusió

Tenir cura de la teva ment quan un està malalt no és un luxe, és una necessitat. És una manera d’alleujar el patiment, de viure les teves circumstàncies des d’una perspectiva que suma la qualitat de vida. No estàs sol o sola, hi ha moltes persones que senten el mateix que tu. Necessites tractar-te amb més manyagues i autocures sent conscient que la nostra ment i les nostres emocions juguen un paper important en com et sents en el teu dia a dia. Es tractaria de cultivar recursos interns reals: entrenar-nos a acceptar allò que no pots canviar, donar-nos suport emocional, connectar amb allò que et fa bé o demanar ajuda quan ho necessites. Aquests recursos no neixen de cop, però es poden entrenar com un múscul. Dia a dia, amb paciència i constància. I cada petit pas que fas cap al teu benestar sumarà a la teva qualitat de vida.

Marian Carulla, psicòloga i psicoterapeuta especialitzada en Mindfulness