La Glòria Espunyes, sòcia d’ACCU Catalunya, conviu amb colitis ulcerosa des del 2012. Després d’anys marcats per brots, ingressos hospitalaris i un procés complex d’adaptació, ha trobat en el running una eina clau per al seu benestar. Ara es proposa un nou repte: completar les World Marathon Majors, començant aquest cap de setmana per la cita de Londres i, al mateix temps, donar visibilitat a les malalties inflamatòries intestinals portant arreu del món el nom de la nostra entitat. Parlem amb ella sobre el diagnòstic, la maternitat, l’esport i la força mental.

Quan et van diagnosticar colitis ulcerosa, com vas viure aquell moment?
Va ser un moment molt dur, sobretot a nivell mental, tot i que també físic. Físicament diria que em vaig recuperar més ràpid que mentalment. De cop et diuen que tens una malaltia per a tota la vida, que a més es comporta diferent en cada persona. Assimilar això és molt complicat. Jo era una persona molt previsora, a qui li agradava tenir-ho tot controlat, i de cop se’m va trencar completament aquesta manera d’entendre la vida.

Com vas descobrir que tenies la malaltia?
Estava vivint als Estats Units i em vaig començar a trobar molt malament. Van ser dues setmanes molt dures sense saber què em passava, fins que vaig decidir tornar. Vaig arribar a l’aeroport i vaig anar directa a urgències. Em vaig quedar ingressada més d’un mes i, després de moltes proves, em van dir que tenia colitis ulcerosa. No n’havíem sentit a parlar mai, ni jo ni la meva família. Va començar tot un procés per entendre què era i com podia afectar-me. Vaig passar una etapa amb molta por, sobretot de tornar a viure un brot tan fort.

Com va canviar la teva vida a partir d’aquell moment?
Al principi vivia amb la sensació constant que podia tornar a passar en qualsevol moment. Aquesta por em condicionava molt. Amb el temps, però, he anat entenent que cada brot és diferent. N’he tingut vuit des del diagnòstic, i no tots han estat igual de greus. Això m’ha ajudat a aprendre a adaptar-me i a viure més el present, sense pensar que tot serà sempre com el primer brot, que va ser molt dur.

Quan entra el running a la teva vida?
Arriba arran de la pandèmia. Ho havia intentat abans, però no m’agradava. Durant aquell període alguna cosa va fer clic. Quan vaig començar a córrer, em vaig adonar que a nivell mental m’anava molt bé.

Què et proporciona el fet de córrer?
Per mi és una eina per gestionar l’estrès. Tinc la sensació que el meu cap no para mai, com una rentadora en funcionament constant. Quan surto a córrer, aconsegueixo parar-la. Els problemes, que abans semblen molt grans, quan torno a casa són més petits. I això és el que m’ha enganxat tant al running.

D’on surt el repte de completar les World Marathon Majors?  Són les set curses anuals de les considerades millors maratons del món: Nova York,  Boston,  Chicago, Berlín, Londres, Sidney i Tòquio.
Tot comença en un viatge a Nova York amb la meva mare, coincidint amb la marató. Vaig veure una ciutat completament bolcada amb els corredors i vaig pensar: “M’encantaria viure això”. En aquell moment ni tan sols m’agradava córrer, però aquella idea es va quedar dins meu. Després, quan vaig començar a córrer i vaig preparar la Marató de València, vaig viure un procés molt positiu. Allà vaig entendre que volia anar més enllà. Vaig descobrir que Nova York forma part de les World Marathon Majors i vaig començar a somiar en completar-les. I ara, aquest somni ja és una realitat.

Com estàs preparant aquest repte?
Entreno quatre dies a la setmana corrent i faig dos dies de força al gimnàs per prevenir lesions. També dono molta importància al descans. A nivell mental, treballo molt la visualització: m’imagino el dia de la cursa, l’arribada, veure la meva família esperant-me. Això m’ajuda a mantenir la motivació, perquè és un procés exigent.

També reivindiques que es pot combinar esport i maternitat. Com ho vius?
La maternitat et transforma completament. Al principi em vaig bolcar totalment en la meva filla i em vaig oblidar de mi. No va ser fins que vaig tornar a treballar que vaig entendre que també necessitava cuidar-me. Tornar a córrer em va ajudar molt, tot i el sentiment de culpa inicial. Amb el temps he après que dedicar-me aquests moments no només no és dolent, sinó que em fa ser millor mare. Córrer em dona energia i em permet estar millor amb la meva família.

Tens gairebé 20.000 seguidors a Instagram. Quin retorn estàs rebent a les xarxes socials?
S’ha creat una comunitat molt bonica. Hi ha gent esportista amb malalties inflamatòries intestinals amb qui compartim experiències, consells i dubtes. I també moltes mares que potser no corren, però que viuen la malaltia i amb qui parlem de temes com l’embaràs o el dia a dia. A mi m’omple molt. Quan em van diagnosticar, parlar amb gent que estava bé em va ajudar molt, i ara poder ser jo aquesta referència és molt especial.

Quin missatge donaries a algú que acaba de ser diagnosticat?
Primer de tot, que es permeti passar un procés de dol. És normal estar malament. Però després és molt important parlar amb altres persones, escoltar històries i veure que hi ha moltes realitats. Pots tenir una vida normal, adaptada, però plena. I també cal treballar molt la part mental. En el meu cas, la malaltia i la maternitat m’han fet molt forta. Igual que en una marató, que és molt més mental que física, a la vida amb una malaltia també ho és. Intentar quedar-se amb la part positiva pot marcar la diferència.