Per a moltes persones diagnosticades amb una Malaltia Inflamatòria Intestinal (MII), la paraula “ostomia” pot generar incertesa. No obstant això, quan analitzem les dades mèdiques actuals, el panorama és molt més esperançador del que sovint s’imagina. Gràcies als avenços científics i a les noves teràpies, l’ostomia no només és cada vegada menys freqüent, sinó que, quan és necessària, sovint representa una solució temporal o que fins i tot permet recuperar la qualitat de vida del pacient.

La dada més positiva que hem de tenir present és estadística: la gran majoria de persones amb MII no acaben ostomitzades. Tot i que històricament les taxes de cirurgia eren elevades, la realitat actual és molt diferent. Si ens fixem en la necessitat de portar una bossa de per vida, el percentatge es redueix dràsticament, situant-se generalment per sota del 10-12% del total global de pacients. Això significa que, per a prop del 90% dels pacients, l’ostomia permanent no serà una realitat.

Un dels motius principals per a l’optimisme és l’impacte dels nous tractaments. L’aparició de fàrmacs biològics i teràpies avançades en les últimes dues dècades ha marcat un punt d’inflexió. Aquests medicaments han aconseguit disminuir la necessitat de cirurgies d’urgència i reduir considerablement les taxes d’intervenció als cinc anys del diagnòstic en comparació amb les dades dels anys 90.

És fonamental entendre que el risc varia segons la condició, però en ambdós casos hi ha lectures positives:

• En la Colitis Ulcerosa (CU): la cirurgia, en aquests casos, implica retirar el còlon malalt, la qual cosa elimina la malaltia de l’òrgan afectat. El risc de necessitar una intervenció que derivi en ostomia se situa entre el 10% i el 15%. A més, existeix una gran esperança per a aquests pacients: en molts casos es pot realitzar posteriorment un reservori intern (reservori en “J”), fet que permet eliminar la necessitat de portar la bossa externa permanentment.
• En la Malaltia de Crohn: tot i que històricament ha requerit més cirurgia, s’estima que només entre un 20% i un 30% dels pacients podrien necessitar un estoma. El més rellevant és que, en el Crohn, moltes d’aquestes ostomies són temporals. El seu objectiu és deixar descansar l’intestí després d’una resecció o una complicació, i sovint es poden revertir més endavant. Gràcies a les tècniques de reconstrucció actuals, l’estoma definitiu és l’escenari menys probable.

Tot i l’optimisme que desprenen les estadístiques actuals, no s’ha de menystenir l’impacte emocional que comporta aquesta realitat per al pacient. La paraula “ostomia” genera, de manera comprensible, una gran incertesa en el moment de plantejar-se, independentment del pronòstic mèdic. Assumir aquest procés requereix temps d’adaptació i acceptació, ja que, encara que l’objectiu final sigui recuperar la qualitat de vida perduda, el camí suposa un desafiament personal majúscul. És vital validar aquesta dificultat i reconèixer la duresa de l’experiència, tot recordant que, afortunadament, per a la immensa majoria de persones l’ostomia permanent no acabarà sent una realitat.