Poca gent sap què és la pedagogia o la psicopedagogia ni com poden ajudar les persones que conviuen amb malalties inflamatòries intestinals com el Crohn. Però, què són exactament? La pedagogia és la ciència que estudia com aprenem, mentre que la psicopedagogia integra l’educació i la psicologia per comprendre la ment que aprèn. En el context d’Espanya i Catalunya, totes dues disciplines s’unifiquen en el Grau de Pedagogia. I a qui s’adrecen? L’aprenentatge es desenvolupa al llarg de tota la vida, de manera que abasta des de la infantesa fins a l’edat adulta i la vellesa.

Què treballa la psicopedagogia?
Els éssers humans naixem amb la capacitat innata d’aprendre tota mena de coneixements i habilitats al llarg de la vida. L’aprenentatge s’entén com un procés global que engloba tots els contextos: les emocions, l’àmbit social (normes, relacions), l’escolar i laboral, i els aspectes cognitius i psicològics (trastorns de l’aprenentatge i del neurodesenvolupament com la dislèxia, la discalcúlia, el TDAH, les altes capacitats o la importància de l’equilibri entre ment i cos). Intervenim en aquestes àrees a través de la prevenció (abans que aparegui la dificultat), el diagnòstic (com detectar-la) i la intervenció (com actuar). Aquesta última es duu a terme mitjançant el que al meu centre anomeno reeducacions psicopedagògiques terapèutiques, que donen poder a la persona i a les seves necessitats. La reeducació o estimulació cognitiva és una intervenció que proporciona eines i guies tant al pacient com a la seva família i escola perquè el cervell reaprengui: reforçar allò que costa i potenciar els punts forts.

Com influeix la psicopedagogia en les MII?
Els infants i adolescents amb MII no només han d’afrontar les dificultats abans esmentades, sinó també conviure amb una malaltia crònica que altera el seu dia a dia. Han d’afrontar l’estrès i la pressió acadèmica i social, i alhora una malaltia amb efectes que gairebé ningú entén: anar al bany contínuament, tenir dolors, no poder assistir a festes o aniversaris per estar en brot, o passar més temps a hospitals que jugant al parc o fent excursions. A tot això s’hi afegeix la necessitat emocional i la frustració de conviure amb un “monstre” que no els deixa fer, de manera “normal”, allò que fan els seus iguals: sortir amb els amics, descobrir el primer amor, viatjar, fer sortides o anar de colònies.

Els sentiments de solitud, ràbia i tristesa afecten el desenvolupament i poden provocar inseguretat, por, rebuig social i la percepció que la malaltia els limita. És dur haver d’adaptar-se constantment i explicar per què no poden fer segons què. I, fins i tot quan ho fan, sovint hi ha un “però”: no poden quedar-se gaire estona, es cansen més, necessiten localitzar un bany, han de portar recanvis (en edats que no tocaria), no volen sentir-se culpables, no volen ser “la persona malalta”.

Per això la psicopedagogia és tan important: ajuda a fer front, de manera individualitzada i personalitzada, a tots aquells obstacles que impedeixen ser un mateix. Ofereix adaptacions i pautes a l’escola, sensibilitza sobre les MII, acompanya la persona i la família, i ajuda a afrontar situacions com l’assetjament escolar (per portar una bossa d’ostomia, tenir problemes de control o ser diferents). Ajuda a acceptar, entendre i conviure amb la malaltia, no com una identitat, sinó com un “monstre” que ens acompanya i que cal tractar amb paciència i afecte, encara que a vegades l’odiem.

En definitiva, la psicopedagogia és una eina de vida i de suport per a totes les persones, siguin quines siguin les seves condicions i necessitats, que busquen un espai on continuar aprenent i desenvolupant-se de manera plena, feliç i tranquil·la, sense prejudicis.

Qui soc
Soc pedagoga i m’he especialitzat en psicopedagogia clínica. Vaig iniciar-me en aquesta professió d’una manera poc habitual: guanyant experiència mentre estudiava i ajudava infants i adolescents. Els meus pares i la meva àvia sempre m’han dit que, de vegades, és la professió qui t’escull a tu; i potser tenen raó.

De petita vaig patir assetjament escolar, cosa que m’ha convertit en experta en aquest àmbit, i més endavant vaig viure les injustícies del sistema educatiu per pensar i ser diferent, igual que el meu germà.

Als 21 anys em van diagnosticar malaltia de Crohn i, a través de desigualtats i discriminacions acadèmiques, laborals i socials, vaig entendre que les persones amb MII encara hem de lluitar per fer-nos un lloc al món. Ja ho sabeu: estar “casada” amb el bany no és gaire comú, i la gent no entén aquesta relació tan íntima.

Totes les meves experiències personals i professionals m’han fet ser qui soc i m’han empès a crear una llar per a totes aquelles persones incompreses o, millor dit, ànimes perdudes que necessiten un espai on ser lliures. Així va néixer el meu gabinet psicopedagògic, Meraki, el meu somni. Un indret on fins i tot les MII tenen un espai per ser, tranquil·lament i sense prejudicis.

Soc algú que estima profundament la seva feina i que ha tingut la sort i l’esforç de convertir-la no només en una professió, sinó en una vocació. I, encara que pugui sonar utòpic, continuo creient que puc posar el meu granet de sorra per canviar el món.

Per això vull donar les gràcies a ACCU Catalunya per aquesta gran oportunitat de formar part de l’equip i ser un granet de sorra més.

Melani Nin, pedagoga especialitzada en psicopedagogia clínica infantojuvenil i assetjament escolar (Col. 2674)