Molt més enllà de l’estrès: la coherència vital.

Una de les grans preguntes que tenim sobre la taula pel que fa a la malaltia inflamatòria intestinal és la seva causa, què desencadena els brots. Què és el que fa que la malaltia debuti o que, després d’un període de remissió, torni a aparèixer?

És una patologia tan complexa i multifactorial que l’enfocament clínic habitual, centrat a apagar el símptoma, sovint troba dificultats per explicar-ne l’origen real. Sovint, les respostes es limiten a la genètica o a l’atzar: “No se sap per què”, “No hi ha cap raó concreta”, “Apareix i ja està”, “Has tingut mala sort amb els teus gens”, “No hi ha res que puguem fer per controlar-la” o fins i tot “L’únic que pots fer és resar”.

Aquestes són respostes que jo, com a pacient de MII, he rebut en les ocasions en què m’he atrevit a preguntar. Respostes que, en el seu moment, em van fer caure en aquella sensació de desemparament davant la manca de control sobre la meva salut i la por a la possibilitat que, en qualsevol moment, el meu cos decidís “tornar a l’atac” de nou.

Tanmateix, l’evidència científica actual ens mostra que la genètica, tot i ser influent, sol tenir un pes estimat d’aproximadament el 30% en les malalties autoimmunes. Què passa amb el 70% restant? Aquí és on recuperem el poder: és el terreny de l’epigenètica, el conjunt de factors ambientals externs a l’individu que fan que els gens s’expressin o no. La genètica predisposa, però no determina. La clau és a l’epigenètica.

Així, quan ampliem el nostre punt de mira i observem la malaltia inflamatòria intestinal des d’un enfocament de salut integrativa, apareix una sèrie de factors que sí que podem gestionar i que influeixen en l’aparició i el curs de la malaltia, tenint sempre clar que hi haurà variables que escaparan al nostre control. Els més estudiats tenen a veure amb l’estil de vida: l’alimentació, el descans, el respecte als ritmes circadians, l’exposició adequada al sol, l’exercici físic, el lloc on vivim, l’exposició a tòxics ambientals, la gestió emocional o l’estrès.

De la cura d’aquests factors dependrà el bon funcionament de dos mecanismes fisiològics bàsics per tenir una bona salut, sobretot en el context de l’autoimmunitat: la permeabilitat intestinal i la microbiota. L’estat d’aquests dos aspectes serà determinant per al tercer element clau: disposar d’una bona regulació immunitària; és a dir, un sistema immunitari capaç d’actuar de manera tolerogènica, reaccionant davant les agressions i els patògens amb eficàcia i contundència però sense descontrolar-se ni exercir una resposta excessiva.

Finalment, s’ha documentat que el quart element clau en la malaltia autoimmune és l’estrès, que sol actuar com a desencadenant final quan la resta de qüestions físiques no estan en ordre. Tots sabem que l’estrès afecta directament el nostre estat de salut, tant emocional com físic. És senzill trobar una evidència directa de la connexió ment-cos. És molt habitual entre les persones amb malalties autoimmunes que aparegui un brot quan s’ha passat per un període exigent a nivell psicològic. Normalment la persona sol ser conscient d’aquesta relació, ja que és habitual que existeixi un patró clarament identificable que relaciona “període d’estrès – brot o empitjorament dels símptomes”. Existeixen diversos mecanismes fisiològics pels quals l’estrès mantingut afecta el curs de la MII, sent el més directe l’alteració de l’eix HPA, que provoca un excés de cortisol a l’organisme que desregula la funció del sistema immunitari.

Tanmateix, en aquest article em vull centrar en un aspecte de la connexió ment-cos que no és tan evident, que se situa en un nivell més profund i que, per tant, sol passar desapercebut per a la majoria de persones. No obstant això, a l’hora d’influir en la nostra salut, pot ser igual o més determinant que els factors físics o que el mateix estrès conscient. Es tracta de la coherència vital, és a dir, estar alineats amb la nostra essència, amb allò que som en el més profund del nostre ésser. Consisteix a viure de manera coherent amb els nostres desitjos i anhels més íntims i sentir-nos en harmonia amb el que som, el que sentim, el que fem i el que diem.

Aquí entra en joc un tercer component a afegir a la relació cos-ment: l’esperit, entès com la nostra essència o autenticitat. I és que, encara que cuidem l’alimentació i gestionem l’estrès conscient, si existeix una dissonància profunda amb el nostre ésser, el nostre organisme ho detecta. La manca de coherència interna actua com un soroll de fons constant, un senyal d’alarma subtil però potent que manté el sistema immunitari en guàrdia, dificultant la remissió profunda o facilitant el terreny per a noves recaigudes.

Quan alguna cosa en el nostre jo profund està desalineada, encara que no en siguem conscients, el nostre sistema nerviós es trobarà en mode alerta (lluita, fugida o congelació) de la mateixa manera que quan patim estrès conscient, activant una sèrie de mecanismes de defensa que afecten el cos fins i tot abans que la ment. Avui dia és molt habitual sostenir aspectes de les nostres vides que van en contra del nostre ésser, que no ressonen amb el nostre veritable jo. Pot ser una feina que no et motiva, una relació de parella que no t’omple, viure en un lloc que no sents com a casa, mantenir alguna cosa en contra dels teus valors, un conflicte familiar pendent de resoldre… Hi ha milers de situacions que, sostingudes per algun benefici secundari, van en contra del que som.

Sovint ens avisa una sensació subtil, com alguna cosa que grinyola, alguna cosa que no acaba d’encaixar, però a la qual no solem parar atenció perquè això suposaria afrontar decisions per a les quals, potser, no ens sentim preparats. El cos ja sap el que la ment encara no ha percebut. I ho expressa a través del símptoma.

És ben sabut que el cos posseeix una saviesa instintiva que va un pas per davant de la nostra ment racional. Quan sostenim situacions que van en contra de la nostra essència, el cos sol utilitzar el símptoma no com a càstig, sinó com a missatger. És un senyal biològic que hi ha una necessitat profunda demanant ser escoltada. Mentre no atenem aquesta incoherència, el cos continuarà cridant a la seva manera, intentant protegir-nos o aturar-nos perquè, finalment, ens mirem de veritat.

La dupla cos-ment ha de transformar-se en la tríada cos-ment-esperit, que hem de cuidar per assolir la veritable salut. Així, especialment quan sentim que “ho estem fent tot bé” a nivell físic i mental i tot i així la salut es resisteix, potser és moment de convidar a l’equació aquest tercer element amb amabilitat i sense judicis. Tenint en compte que sempre hi haurà coses que quedaran fora del nostre control, obrir-nos a explorar la nostra coherència interna pot ser una oportunitat per alinear la nostra vida i la nostra salut.

Per acabar, deixo algunes preguntes per explorar el nostre nivell de coherència interna:
• Estan alineats el meu cos, la meva ment i el meu esperit?
• Estic fent a la meva vida allò que sento que he de fer?
• Hi ha algun conflicte en algun aspecte de la meva vida?
• Hi ha alguna cosa a la meva vida que no estigui en coherència amb el que soc o amb el que necessito?
• Hi ha alguna cosa que no em fa feliç i que estic sostenint per por?
• El que dic, el que sento, el que faig i el que soc van en la mateixa direcció?

Sergio García Fresneda
Psicòleg especialitzat en salut integrativa i PNI